Freud, Arthur Miller i tu (Londres, març de 2003)

Estimada Remei,

Mai t'has demanat què faries si tinguessis una segona oportunitat per reviure experiències del passat? Si poguessis tornar a un lloc i a un moment especial de la teva vida i gaudir de nou de les mateixes vivències però amb el coneixement del món que tens ara? Des de fa un temps penso en aquestes coses contínuament. Lligo diferents fets del present i del passat per formar a la meva ment un conjunt abstracte d'idees. I arribo a la conclusió que aquesta dualitat realment no existeix. Que tot forma part d'un tot.  

Fa un parell de setmanes vaig recuperar de la meva biblioteca privada un llibre que feia molts anys que esperava pacientment la seva oportunitat d'ésser llegit. Es tracta de "I Don't Need You Anymore", del dramaturg Arthur Miller, un recull de deu històries curtes escrites entre 1951 i 1967 i publicat en castellà per l'editorial Tusquets. Quan el vaig agafar del prestatge, on portava temps acumulant-hi pols, vaig trobar, entre les seves pàgines, un tríptic del Museu Freud de Londres perfectament conservat en el seu interior. De seguida vaig adonar-me'n del significat d'aquesta troballa i de la història que s'amagava darrera d'aquest paper escrit en anglès, ocult dins d'un llibre que no vaig arribar a llegir en el seu moment. I vaig recordar-me'n de tu i del breu període de temps que vam compartir junts.

Ha plogut molt des de llavors. No he tornat a sentir mai més els mateixos calfreds que dia rere dia m'estremien mentre mirava d'encaixar infructuosament en la teva vida. Malgrat tot, tinc disseminats pels plecs de la memòria flaixos molt breus i concisos que m'evoquen, cada vegada més sovint a mida que em faig gran, aquells capítols gairebé perduts de la meva biografia. El contacte físic amb aquest llibre m'ha transportat a aquells dies de l'any 2003 que tants bons i mals records em porten al cap. 

Després de vuit mesos de tímid festeig i d'unes relacions sexuals molt exigües i fredes, a començaments d'aquell any te'n vas anar a viure a Glasgow sense ni tan sols haver-m'ho comentat quan sol·licitares el teu trasllat temporal. Va quedar palès que jo era per tu un simple trofeu de caça, una comparsa que havia de caminar tres passes per darrere teu, tal com fan els reis consorts i els animals domèstics. Tant de bo hagués entès llavors quines eren les teves intencions manipuladores i no t'hagués seguit el joc. Aquell mes de gener de 2003 em vaig quedar literalment palplantat i sol, just en el moment en què menys necessitava d'una experiència com aquesta. Van ser les ànsies per veure't i, sobretot, per no perdre't, les que em van portar a quedar amb tu en tres ocasions, dues a Londres, en els mesos de febrer i març, i una a Glasgow, entre les dues anteriors. De les estades a la capital anglesa recordo un parc amb unes vistes ennuvolades de la ciutat, un sopar a una pizzeria atapeïda de gent amb timbres a cada taula, un espectacle de dansa que tu volies veure i jo no, els manuscrits de Virginia Woolf a The British Library, alguns matins esperant a una estació de tren enmig d'un bosc humit, una visita a la Tate Modern i un comiat mentre jèiem estesos a la gespa d'un altre parc. Malgrat que guardo els bitllets electrònics d'aquells viatges, no recordo exactament en quin vam fer nit en el Youth Hostel de St. Pancras i en quin vam estar un cap de setmana a un B&B a un poblet de les rodalies de Londres. Ni tampoc a quina de les dues trobades em vas sorprendre programant una visita al Museu Freud de la capital anglesa, un regal que vaig agrair molt pel que tenia de simbòlic: coincidia amb l'inici dels meus estudis de psicologia a la universitat.  

Abans d'aquell període de tres mesos plens de la teva absència, de gelosia i de molta ansietat, havia comprat el llibre que ara acabo de llegir. Encara recordo la cara que vas posar quan vas veure el seu títol: ja no et necessito. Qui no necessitava a qui? Jo a tu? O eres tu la que no em necessitaves a mi? Segurament no ens necessitàvem mútuament. O potser ens necessitàvem tant, l'un a l'altre, que aquella relació resultava destructiva. Tanmateix, la teva cara va ser de sorpresa i por, com si hagués descobert les teves intencions, com si t'hagués desemmascarat.

Sigui com sigui, durant aquell cap de setmana vam visitar el Museu Freud, vam passar un o dos dies junts a Londres i cadascú va tornar després a la seva vida. Jo a la meva, aquí, i tu a la teva, a molts llocs diferents. El llibre d'Arthur Miller va tornar tal com se'n va anar de casa meva: sense llegir. I així ha estat aquests darrers anys, com celebrant un dol per la teva traïció. Aquell estiu vam viatjar junts per Alemanya amb el meu cotxe. Volia que fos màgic però va resultar decebedor. No eres més que una altra turista avorrida a la recerca de la foto exhibicionista. Tota la passió que creia veure en tu va desaparèixer. Jo necessitava cridar la teva atenció, fer-me necessari a tu. Però segurament tu ja tenies altres plans, ja ho tenies tot decidit. Em vas fer tornar de pressa del nostre viatge, vam compartir algunes estones més durant el curs següent, fins que al gener del 2004 ens diguérem adéu, al sofà de casa teva, ajuntant els nostres cossos amb la roba posada. Volíem que fos un fins després però ja mai més ens tornàrem a trobar de forma íntima. Només trobades de passadís pel nostre centre, amb rancúnia i molta hipocresia. Jo vaig tornar a sentir calfreds però aquesta vegada molt més insuportables, molt més terribles i durs. Només amb el pas del temps he sabut que allò que et reclamava a tu, i a totes les noies de les quals he estat enamorat, era un tipus d'afecte que m'haurien d'haver donat a casa meva, però que les circumstàncies de la vida familiar em van robar. Allò nostre no va ser possible perquè no ho podia ser mai de la vida. Ara ho sé. Gràcies Mr. Miller per haver-me ajudat a aclarir-ho amb la lectura, ara sí, de "I Don't Need You Anymore".

Com li deia Rick Blaine a Ilsa Lund, sempre ens quedarà... Freud.

Sempre teu,

V (Maig de 2018)