Història de la família Cubiló-Roig (1904-2020)
Els meus besavis pallaresos, Josep Cubiló Solduga (La Pobla de Segur, Pallars Jussà, 25 de novembre de 1874) i Matilde Roig Serra (Llavorsí, Pallars Sobirà, 6 de setembre de 1879), es casaren l'1 de gener de l'any 1904 a l'església parroquial de Rialp (tot i que la tradició manava fer-ho al poble de naixement de la núvia, l'església de Santa Anna de Llavorsí). Era tradició en aquella època fer-ho a la localitat d'on era originària la dona. Un any després (1907) va nàixer a La Pobla la seva filla gran, Francesca Cubiló Roig (bes-tia meva), i el 5 d'octubre de 1909 la seva segona i darrera filla, Enriqueta Carme Cubiló Roig (la meva àvia materna). En el moment de contraure matrimoni Josep Cubiló i Matilde Roig tenien trenta-dos i vint-i-set anys, respectivament. En Josep havia perdut la seva mare quatre anys enrere, el 31 d'octubre de 1902.
Josep Cubiló Solduga era fill (segurament únic) de Joan Cubiló Agulló (el meu rebesavi), de Montcortès, i de Francesca Solduga Rius (la meva rebesàvia), de La Pobla, casats el 9 de juny de 1873 a l'Església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera d'aquesta darrera localitat. Era nét per línia paterna de Francesc Cubiló (quadriavi) i Antònia Agulló (quadriàvia), tots dos naturals de Montcortès, i per línia materna de Josep Solduga Canal, de La Pobla, i Rosa Rius Guixa, d'Aramunt. Josep Cubiló vivia amb el seu pare a la plaça de la Pedrera número 12 de La Pobla (en una casa ja desapareguda). Així consta al Padró de Cèdules Personals de l'any 1904. A les dels anys 1912, 1916 i 1919 ja no apareixen els seus noms.
Matilde Roig Serra era filla de Bonaventura Roig, natural de Surp, i de Josepa Serra, de Rialp. Sabem d'ella que com a mínim tenia una germana que vivia a Cuba i amb qui es va retrobar anys després en aquell país.
Quan les seves dues filles eren molt petites, Matilde Roig va abandonar el seu marit per un altre home, Josep Maria Montané, natural d'Ascó, un treballador que en algun moment entre 1910 i 1916 es va traslladar a La Pobla de Segur per participar, segons es pensava a la meva família, «en les obres del ferrocarril». Atès que el tren no va arribar a La Pobla fins l'any 1951, podria ser que es tractés realment de les obres de construcció del pantà de Sant Antoni (a Tremp), iniciades l'any 1912, o d'algunes altres relacionades amb les centrals hidroelèctriques. La veritat sobre aquestes circumstàncies mai la sabrem del cert perquè, segons explica Jesús Muntaner, nét de Josep Cubiló, a casa seva «mai es parlava de l'avi Montané».
Sigui quina sigui la realitat dels fets, Josep Maria Montané i Matilde Roig van fugir en tren fins a Bordeus –la localitat francesa situada a 440 km de distància de La Pobla de Segur– carregant amb les dues filles d'ella, Francesca i Enriqueta Carme. I de Bordeus van partir en vaixell cap a Cuba en una travessa que va durar tot un mes. Allà s'hi van estar un mínim de vuit anys. A l'illa caribenya Matilde Roig hauria treballat, segons les mateixes fonts familiars, «rentant els uniformes dels soldats». La pregunta és: ¿De quin exercit? Perquè Cuba havia deixat de ser colònia espanyola l'any 1898, així que aquests soldats havien de ser estrangers (és a dir, no espanyols). Potser de l'exèrcit cubà o nord-americà? Llavors, què feia una súbdita espanyola rentant uniformes del bàndol vencedor? Sobre l'ocupació laboral de Josep Maria Montané en aquell país mai se n'ha sabut res.
De la relació extramatrimonial de Matilde Roig amb Josep Maria Montané en van nàixer dos fills. El primer, Joan «Juanito» Montané Roig, ho va fer el 2 de febrer de 1917, concretament a Chaparra (Cuba), segons especifica el seu fill Jesús (la informació que hi ha a la Viquipèdia seria doncs incorrecta). Sobre el lloc i data de naixement de l'altre fill, Josep «Pepe» Montané Roig, no existeixen dades concretes. Joan va arribar a futbolista professional i, una vegada retirat, va regentar el bar Las Cañas, a l'avinguda de l'Hospital Militar de Barcelona, avui avinguda de Vallcarca. Pepe va ser oficial dels trens de Sarrià i boxejador amateur. El fet que aquest treballés a Barcelona com a ferroviari permet pensar que Josep Maria Montané potser sí havia tingut alguna vinculació amb aquesta professió.
La família Cubiló/Montané-Roig va tornar a Catalunya l'any 1925 (“quan el meu pare tenia 8 anys”, precisa Jesús Muntaner). I ho va fer, de nou, en vaixell. En Joan Montané sempre va tenir un bon record d'aquell viatge amb els seus pares, germà i germanastres, sobretot per les escales que van fer en distints punts del trajecte, com ara la ciutat de Nova York. No queda clar en quina zona del país es van establir una vegada retornats aquí, tot i que anys més tard els quatre germans es trobaven vivint molt a prop l'un de l'altre al barri de Vallcarca de Barcelona. Segons explica la seva néta Matilde De la Rosa Cubiló, mai més van tornar al Pallars. O, com a mínim, mai ho van fer com a família Montané-Roig. El motiu és que durant la seva estada a Cuba, Matilde Roig hauria explicat a les seves filles que el seu pare havia mort al cap de poc temps de la seva fugida amb Josep Maria Montané. Res les lligava, doncs, a la seva localitat de naixement, excepte els parents de les dues branques familiars que poguessin continuar vius.
Ningú no recorda en qualitat de què va conviure la parella formada per Matilde i Josep Maria, fins a la mort d'ell nou anys després del seu retorn a Catalunya. No sabem si amagaren la seva relació (cosa gairebé impossible amb quatre fills), si es casaren a Cuba falsificant la documentació d'ella, o si aprofitant les lleis progressistes de la II República (i la mentida sobre la mort de Josep Cubiló) es casaren pel civil. La qüestió és que tots sis van constituir un nucli familiar relativament estable.
Malgrat aquesta aparent estabilitat familiar, la sort va girar l'esquena a Matilde Roig. Al cap d'uns anys de la seva tornada de Cuba l'entitat bancària on tenia dipositats tots els seus estalvis va fer fallida i va perdre fins al darrer cèntim guanyat a l'illa caribenya. L'any 1912 l'especulació amb divises del Banc de Barcelona i la posterior caiguda del franc francès havien abocat aquest banc a la suspensió de pagaments. Més endavant van fer fallida el Banc de Terrassa (1920) i el Banc de Catalunya (1931). Probablement, la pèrdua de tots els seus diners es va produir aquesta darrera data. Aquest fet va conduir Matilde Roig a un estat de desequilibri mental que va obligar a internar-la al manicomi de Sant Boi del Llobregat, on hi va romandre un any. Allà va destacar per la seva habilitat com a costurera, un ofici que les monges de la institució li van inculcar i que després va transmetre a les seves dues filles. Superats els seus problemes psicològics, va obrir una pensió al carrer Salvà 63 de Terrassa (en una casa que ja no existeix), un lloc descrit per la seva néta Enriqueta Fernández Cubiló com pudent, brut i sinistre. Els catres miserables que ocupaven els seus hostes, de condició social molt humil, estaven separats únicament per cortines. I la mateixa àvia Matilde no cuidava gaire la seva higiene personal, passejant sense roba interior i orinant en qualsevol lloc del jardí ajupint-se i netejant-se amb la faldilla que portava posada. La seva néta Enriqueta va haver de passar alguns estius en aquesta pensió i el record que en guardava era traumàtic.
Francesca Cubiló Roig es va casar amb un val·lisoletà (Santos De la Rosa) i va tenir dos fills, Santos (mort el 1989) i Matilde (encara viva). Enriqueta Cubiló Roig es va unir a un murcià (Manuel Fernández) i va tenir dues filles, Josefina (morta el 1977) i Enriqueta (ma mare, morta el 2019). Joan Montané es va casar amb Ángeles Aragón i van tenir a Joan Josep i Jesús Muntaner (el canvi en el cognom fou degut a una errada en el Registre Civil). Crida l'atenció que tres dels quatre fills de Matilde Roig, d'arrels profundament catalanes, van triar parelles forasteres per unir-se en matrimoni. Sobre la descendència de Pepe Montané no se'n té notícia, tot i que a nivell familiar es parlava d'una vida sentimental una mica inestable, amb relacions amb una dona dedicada a la prostitució. Sembla ser que una vegada morta la seva mare, la propietat de la pensió del carrer Salvà 63 de Terrassa va passar a mans d'aquesta companya de dubtosa reputació. Val a dir que els sis cosins van mantenir una relació molt estreta durant tota la seva infantesa i joventut, una relació afavorida per la seva proximitat com a veïns al voltant de la plaça Lesseps de Barcelona.
Josep Maria Montané va morir l'any 1934, quan la seva companya Matilde en tenia 55. Ella ho va fer trenta-dos anys més tard, el 30 de març de 1966. El lloc de la seva defunció és dubtós. Per una banda, al seu certificat de defunció consta que succeí a Terrassa. Però el seu nét, Jesús Muntaner, afirma que va passar els darrers anys de la seva vida al pis de la seva filla Francesca al carrer Escipió de Barcelona (cantonada amb Ferran Puig, en el terrat d'un edifici que tampoc existeix). Sigui com sigui, vint-i-quatre anys més tard la seva néta Matilde De la Rosa feu traslladar el seu cos al nínxol 5240 (4t pis, departament 5è) del Cementiri de Les Corts de Barcelona, tal com consta a la secció d'Avisos Oficials de l'edició de La Vanguardia del 19 de març de 1990. Nínxol on també reposen les despulles de Josep Maria Montané i les de la seva filla Francesca i altres familiars. Qui falta en aquest nínxol és Josep Cubiló, de qui no se sap ni on va morir ni on està enterrat.
El gir inesperat en aquesta història es produí fa uns cinquanta anys. En unes circumstàncies impossibles de precisar, un pallarès va posar-se en contacte amb les dues germanes Cubiló-Roig per informar-les que el seu pare no havia mort quan la seva mare els ho havia dit, sinó que ho va fer molts anys després, en una data més recent. Aquest desconegut, possiblement amic o familiar llunyà del Josep Cubiló, les va lliurar un rellotge de butxaca propietat del seu pare, un objecte molt personal que fa pensar que ell mateix va encarregar que es fes arribar a les seves filles. A més, les va explicar que el seu pare apareixia a una foto col·lectiva fent exercicis espirituals a Rialp l'any 1927, al convent dels PP. Paüls. La foto surt a la pàgina 138-199 (XXIX) del llibre El meu Pallars - Volum III - El Pallars Sobirà 2ª part (De Llessui a Llavorsí), de l'escriptor i folklorista Joan Lluís Pallarès (Dip. Legal 11445-1959).
Mai se n'ha parlat a la meva família de desavinences entre les dues germanes i la seva mare pel fet d'haver-les mentit sobre la mort prematura de Josep Cubiló. Per tant, en tota aquesta història hi ha dos escenaris possibles. O bé va ser la pròpia Matilde Roig qui, abans de morir, va explicar la veritat a les seves filles rebent d'aquestes el perdó, o bé la trobada al Pallars es produí després de la seva mort l'any 1966. Potser la mateixa Matilde va demanar a l'informant desconegut que transmetés aquest coneixement a les seves filles una vegada traspassada. O tal vegada l'informant va trobar prudent esperar-se fins a la mort de la mare de les filles de Josep Cubiló per xerrar amb elles. L'únic fet inqüestionable és que la trobada es produí abans de 1972, any de la mort de la seva filla gran Francesca. Per altra banda, el tercer volum de El meu Pallars, on apareix la foto del Josep Cubiló, fou publicat per l'editorial Barcino l'any 1967 i sembla ser que va haver un únic viatge de les dues germanes per esbrinar la veritat sobre el seu pare. Per tant, està clar que aquesta trobada es degué produir entre 1967 i 1972. En aquella època, les dues filles d'Enriqueta Cubiló Roig vivien fora de Catalunya (Josefina a Palma i Enriqueta a Ginebra). I tot i que la filla i el fill de Francesca Cubiló Roig sí vivien a Barcelona, tenien llavors fills molt petits, motiu pel qual probablement no van poder (o no van voler) acompanyar la seva mare en aquell viatge. És potser per tot plegat que les dues germanes Cubiló-Roig anaren soles a Lleida, amb unes edats que voltaven els seixanta anys. Dóna la casualitat (o potser no ho és) que un exemplar del volum de Joan Lluís Pallarès sempre ha estat a les mans de Matilde de La Rosa Cubiló, filla de Francesca Cubiló. I que el rellotge de butxaca propietat del Josep Cubiló va anar a parar a Alfred De la Rosa Plaza, nét de la mateixa Francesca. L'exemplar del llibre El meu Pallars - Volum III que jo tinc, i que Matilde de La Rosa em va regalar fa més o menys uns dotze anys, incloïa al seu interior una fotografia ampliada de Josep Cubiló, extreta de la foto en grup de Rialp. Per tant, podria tractar-se del mateix llibre que les va donar el pallarès desconegut.
Hi ha un altre detall en tota aquesta aventura familiar que crida l'atenció i és el fet que algú fos capaç de reconèixer al meu besavi a partir d'una foto grupal feta quaranta anys enrere i publicada als anys seixanta en un llibre de difusió relativament limitada, en un entorn social en el qual no hi havia tanta gent que llegís llibres de forma habitual. ¿Qui va ser aquesta persona que es va posar en contacte amb la meva àvia i la seva germana? ¿Va ser un conegut del besavi que havia llegit o fullejat el llibre? ¿O fou algun dels altres cinquanta-tres homes que apareixen a la foto? ¿O va ser el propi escriptor qui es va posar en contacte amb elles perquè coneixia a Josep Cubiló des que aquest s'exilià de La Pobla? És per això que va publicar, precisament, aquesta foto? Aquesta darrera hipòtesi no és gens inversemblant atès que el sogre de Josep Cubiló era de Surp (a la Vall d'Àssua) i la seva sogra de Rialp, localitat de naixement de l'escriptor pallarès, un escriptor que va recórrer tots aquests pobles parlant amb moltíssima gent i recollint testimonis orals sobre la història local d'aquelles contrades muntanyenques. Sigui quina sigui la veritat en tot aquest relat, les dues germanes mai van explicar a ningú altres detalls d'aquella reunió. Sobretot si arribaren a esbrinar en quin cementiri estava enterrat el seu pare.
Francesca Cubiló Roig va morir a Barcelona l'any 1972 i Enriqueta Carme ho va fer a Palma el 1996. Joan Montané, el futbolista de l'Europa, F.C. Barcelona i Deportivo de la Coruña, morí l'any 2000.
Crida també l'atenció que Josep Cubiló perdés la seva mare i la seva dona en un marge tan estret de temps. Un període de només deu anys, aproximadament. La primera va morir per «causes naturals» als 56 anys. La segona se'n va anar amb un altre home i amb les seves dues filles. Aquests dos fets podrien estar entrellaçats (una relació matrimonial tortuosa per culpa de la figura absent de la mare) o podrien no tenir cap relació i tractar-se de fets casuals. El que és segur és que són dos esdeveniments que van determinar la resta de la seva vida.
Per què Matilde Roig va abandonar Josep Cubiló? Per amor? Per maltractaments físics o psicològics? Per un esperit aventurer? Ja coneixia en Josep Maria d'abans? Per un embaràs no previst? I per què fugir a Cuba? Perquè ja hi vivia la seva germana o per altres motius? I què va fer Josep Cubiló després de l'abandonament? Va lluitar per recuperar les seves filles? Va denunciar la seva dona fugida? Qui va tenir cura d'ell? Va tornar a conviure amb el seu pare? Va trobar una altra dona? Se'n va anar de La Pobla? Què hi feia a Rialp fent exercicis espirituals l'any 1927? Vivia a Rialp? On va acabar els seus dies? Fent què? Va participar a la Guerra Civil? On va morir? I on està enterrat? El fet que la seva mare, Francisca Solduga, fos inhumada al cementiri de La Pobla amb «l'assistència de quatre capellans» (segons consta a l'acta de defunció) permet pensar en la importància social d'aquesta família i enunciar la hipòtesi que les seves despulles, i també les del seu fill Josep, es puguin trobar depositades al panteó dels Solduga.
Dos dubtes per acabar:
En primer lloc, Josepa Serra, vídua i mare de Matilde Roig, residia a Barcelona quan ella i Josep Maria Montané tornaren de Cuba. Per què a la família mai es va parlar d'aquesta dona? Potser perquè ja era morta l'any 1925? Potser perquè no va voler saber res més de la seva filla infidel?
I, en segon lloc, atès que les dues filles de Josep Cubiló tenien parents a La Pobla i altres localitats dels dos Pallars, per què no hi van tornar de visita abans de la trobada de finals dels anys seixanta? Entre el retorn de Cuba i la mort de la seva mare transcorregueren quaranta anys. En tot aquest temps no van ser capaces de recórrer els dos-cents quilòmetres entre Barcelona i La Pobla de Segur per visitar els seus familiars? No van poder o no van voler? Precisament pel fet que el seu pare hagués mort quan elles eren petites (encara que la informació fos falsa) tenien motius més que suficients per voler mantenir els lligams amb les seves arrels lleidatanes. O és que potser la família pallaresa les rebutjava per la infidelitat de la seva mare?
Totes aquestes, i d'altres que aniran sorgint, són preguntes que, de moment, no tenen resposta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada