Palamós, març de 2001

Estimades Anna i Dolo,

Estareu d'acord amb mi, companyes, en què el 2001, quan tots nosaltres teníem una mica més de trenta anys i en feia set o vuit que havíem acabat la carrera, és una data veritablement inoblidable per a gairebé tothom. Érem joves, érem macos i teníem unes ganes incontrolables de menjar-nos el món. Però és que, a més, fou l'any de l'arribada de l'esperat i decebedor nou mil·lenni –que tantes coses crèiem que ens havia de canviar a la vida–, el de l'esgarrifós atemptat a les Torres Bessones de Nova York i el de la fi de la pesseta a l'Estat espanyol. En el terreny personal, va suposar per a mi l'inici de la meva pèrdua de la innocència a la feina, cansat ja de tant entabanament pedagògic i tanta comèdia a les aules, i el retorn a la universitat com a via per guarir la desil·lusió que sentia per les expectatives no complertes. Sentimentalment parlant, portava dos anys sense cap relació seriosa i estava a punt de conèixer a una persona que m'anava a canviar la vida per sempre més. Un any, doncs, per no oblidar-ho. És per això que em recordo perfectament de la nostra trobada celebrada a Palamós aquella primavera, la primera i única reunió d'ex-alumnes de la Facultat de Matemàtiques de la promoció de 1993. O, com a mínim, la primera i única a la que vaig ser convidat.

Fa cinc setmanes es van complir disset anys d'aquesta trobada i de la darrera vegada que ens vam veure tots plegats, després d'un allunyament inesperat i fred el record del qual m'ha acompanyat al llarg d'aquestes gairebé dues dècades de silenci. Només la troballa d'unes quantes fotografies, cercades per internet durant aquests darrers anys, m'han permès saber de la vostra existència a través d'uns rostres ara envellits pel pas del temps.

Mesos enrere, mentre feia neteja d'uns calaixos, vaig recuperar un diari personal escrit molt curosament durant aquelles dates. Per molt que el llegeixo continuo sense entendre què va succeir després d'aquell cap de setmana, ple d'emocions i diversió, per acabar esdevenint uns simples desconeguts, almenys en la meva relació amb tots vosaltres. Va ser la rutina de les nostres vides diàries i la manca d'il·lusió en voler reviure el passat els culpables d'aquest distanciament? O vaig ser jo qui el va provocar amb la meva manera de ser, sempre tendent a generar conflictes i trencar amb el meu entorn social?

Reconec que en aquella època, la de la nostra estada a la universitat, jo era un post-adolescent amb un caràcter inestable i una personalitat que resultava, ara ho veig clar, insuportable per als altres. Traumatitzat per una vida solitària i esquizofrènica, havia crescut, enmig d'una realitat estranya i esquiva, envoltat de familiars fracassats que s'anaven morint un rere l'altre, sense germans ni amics amb qui compartir aquest patiment. Tot m'ho vaig haver d'empassar completament sol. En aquells anys només tenia una idea al cap: cridar l'atenció dels altres per ser acceptat, admirat i estimat en els seus cercles particulars. Evidentment, el meu comportament histèric i histriònic va aconseguir justament l'efecte contrari, que fou el rebuig per part de tothom. Així va ser la meva vida en aquella època, entre la meva fugida del niu als dinou anys per anar a estudiar a Barcelona i el meu establiment definitiu en el lloc on he viscut i treballat des d'en fa divuit. Tot i que, val a dir-ho també, la meva evolució no ha culminat en la nova persona que soc ara, en pau amb mi mateix i amb el món, fins fa només quatre o cinc anys.

Malgrat que tinc present aquell cap de setmana com si hagués succeït ahir mateix, no recordava res sobre com es va gestar la idea de la trobada ni sobre els preparatius previs al viatge. Ha sigut gràcies al retrobament del meu diari íntim que he pogut ordenar i descobrir moments completament oblidats d'aquells dies. És increïble com de selectiva arriba a ser la nostra memòria amb el pas del temps: al final només roman una trista col·lecció de flaixos mentals, residus molt breus de tot allò que els nostres sentits perceben. Ni me'n recordava que la tarda del 15 de febrer, un dijous, havia rebut al meu mòbil un missatge SMS vostre. Una nota simpàtica, escrita amb l'estil matusser dels adolescents, enviada tot just abans de trucar-me per telèfon i que va servir per trencar una mica el gel després d'anys de no tenir cap notícia de vosaltres. Tot això ho sé ara perquè al dia següent ho vaig escriure en el meu diari, a la biblioteca del meu antic institut, mentre em sentia «transportat a aquells dies de començaments dels anys noranta», quan estudiàvem a la universitat.

«Crec que tinc una assignatura pendent», vaig escriure a continuació, «me'n vaig anar de Barcelona sense dir res a ningú, malhumorat, amb molt odi envers tot i tothom, porto aquest pensament acompanyant-me al llarg dels darrers nou anys». Pel que llegeixo al diari, l'Anna, en aquell moment, feia quatre anys que s'havia casat i tenia una nena de dos. Per tant, en teoria, actualment porta vint-i-un anys de casada i la seva filla, en edat d'anar a la universitat, en té dinou. La mateixa edat que tenia ella quan la vaig conèixer. La Dolo, en canvi, estava soltera i sense fills. Com m'agradaria poder-vos mirar a través d'un forat obert en una paret imaginària, la que la indiferència i l'oblit ha construït entre nosaltres, i veure que se n'ha fet de les vostres vides, quin aspecte teniu, si seguiu vives i si sou felices. Em costa imaginar-vos ara a totes dues amb gairebé cinquanta anys, fetes unes dones madures, sense els encants de la joventut perduda i la frescor d'aquells trenta anys del cap de setmana a Palamós. «Ahir, mentre parlava amb elles, quelcom es va trencar en el meu interior», escrivia al 2001, «alguna cosa que romania amagada, letàrgica en els plecs de la memòria, despertà i va fer que fluïssin per la meva sang totes les hormones, proteïnes i enzims que les meves glàndules foren capaces de generar». Ignorant encara què els diria per guanyar-me el seu perdó, aquella trucada era l'oportunitat de recuperar l'assignatura pendent.

La trobada va quedar fixada per dissabte 24 de març. Malgrat l'excepcionalitat de la cita, una setmana abans d'aquesta data escrivia en el diari que començava a tenir dubtes sobre si devia assistir-hi o no. Perquè hi havia entre nosaltres, creia jo, un «entusiasme infantil» un xic exagerat. I perquè sentia, a més a més, una certa por a què tots vosaltres us volguéssiu immiscir en la meva vida. Com quan el Carli, sense cap mala intenció, va planificar que em passaria a recollir per l'aeroport de Barcelona i em portaria en cotxe fins al punt de trobada acordat. Jo sabia que, per molt que ho deixés intuir en els meus correus electrònics, no arribaríeu mai a entendre la meva motivació personal envers la nostra reunió. Que allò que jo volia fer aquell cap de setmana era reproduir capítols d'un passat tancat en fals per així guarir les meves ferides emocionals, agafar el tren i anar a Girona igual a com ho havia fet moltes vegades onze anys enrere, quan anava a ca la Montse a passar el cap de setmana amb ella i la seva família. Però volia fer-ho ara com un home nou, tenint clar allò que cercava en la meva relació amb els altres. I així ho vaig fer.

El trajecte en tren, des de l'Estació de Sants fins a la de Girona, va ser el millor moment de tot el cap de setmana. Val a dir que el meu aspecte físic havia canviat molt al llarg dels anys. Fruit de la meva activitat ciclista i senderista estava notablement més prim que en la nostra darrera etapa a la universitat i en una forma física gairebé atlètica. És per aquest motiu que la idea de causar-vos una gran impressió em produïa una excitació semblant a la que se sent minuts abans d'una primera cita de caràcter sentimental i sexual. Així era jo fa disset anys, un ésser, ja ho he dit, necessitat de cridar l'atenció, de sentir-me estimat i admirat per tothom. A mesura que passaven les estacions i s'acostava la de Girona el meu entusiasme va anar augmentant fins al punt de sentir tremolors cada vegada que sentia el nom d'una estació. Maçanet-Massanes... Sils... Caldes de Malavella... Riudellots... Fornells... Recordo que al tren vaig compartir seient amb un noi anomenat Ricard que, casualment, coneixia a la Dolo, i tal era la meva felicitat pel retrobament que estava a punt de produir-se que vaig explicar-li el que anàvem a fer aquells dies amb un entusiasme fora de lloc. En arribar a l'estació, després de fer una abraçada al Carli, l'únic membre de l'expedició que va pujar a rebre'm a l'andana, vaig presentar-li aquest noi com si fos algú important a la meva vida. I el Carli, amb l'estil bromista que l'ha caracteritzat sempre, i que no havia canviat gens ni mica, li va respondre amb un sonor «Rickiiiiiiii» que va fer adonar-me'n de com d'exagerada era la meva eufòria aquell dia. Era evident que la meva actitud, com es va demostrar més endavant, no era la més adient per afrontar aquell cap de setmana de festa.

De la resta de moments d'aquells dos dies de març només recordo flaixos difusos que les fotografies que conservo ajuden a preservar a la meva memòria. El caríssim dinar al port tot just arribats a Palamós, l'estona de xerrera a la terrassa comunitària bevent whisky, el repartiment de regals, la sortida de matinada a un pub del poble, les bromes i juguesques dins l'apartament, l'esmorzar del dia següent a un xibiu de la platja, l'estona damunt les tovalloles prenent el sol, el viatge de tornada en cotxe, el comiat a l'aeroport. Tot plegat uns instants amb massa convencionalismes i rituals que no tingueren res a veure amb els bons propòsits del pla inicial que tu, Dolo, havies dissenyat. Cap excursió a la muntanya, cap passejada pels voltants del poble, cap activitat junts per reviure les vivències emocionals d'aquells anys a la universitat. Des del primer moment vaig intuir que jo no hi feia res en aquell lloc, amb tots vosaltres. Amb en Xavi i en Juli, que havien canviat d'estudis abans de la meva arribada a Barcelona, no havia tingut gaire relació i no podia seguir les seves converses. En Josep Maria i la Montse s'havien casat anys enrere i, com tots els matrimonis, tenien els seus propis codis i formalismes. I vosaltres dues, Anna i Dolo, éreu massa amigues com per deixar-me penetrar en el món que compartíeu. Jo era, literalment, un peix fora de la peixera.

El record més estrany d'aquell cap de setmana és el bany en calçotets de la tarda mateixa en què vam arribar a Palamós. Crec que després de beure-us aquells combinats de Whisky, que jo no vaig tastar, vam decidir fer una passejada per la vorera de la mar i, no sé ben bé com, el Carli i jo vam acabar dins l'aigua, en roba interior, llençant-hi a la força a l'Anna com si fos un sac de patates. Segurament el meu afany exhibicionista, fruit d'un cos metamorfosat que m'impulsava a lluir-lo públicament, va ser l'espurna d'aquell moment graciós però alhora enrojolant. Vist amb la perspectiva que dóna el pas del temps, segurament fou l'estona més natural i espontània de tot el cap de setmana. Posteriorment, tu, Dolo, vas dir una cosa així com «estàs increïble a la foto» i això em va afalagar molt, tot i no saber si ho deies com l'amiga complaent que havies volgut ser sempre (amb mi i amb tothom) o la dona excitada que observava el cos seminu d'una persona a qui havies conegut anys enrere amb un físic no tan afavorit.

Després va arribar el ritual maleït dels regals, probablement l'instant que va determinar tot allò que va succeir després d'aquell dia, és a dir, aquests disset anys de silenci decebedor. Atès que tu, Dolo, havies planificat un cap de setmana amb moltes activitats conjuntes, el meu problema a l'hora de preparar la bossa de viatge fou que les sabatilles esportives, la roba de mudar i les tovalloles de platja no em deixaven espai per ficar-hi els regals que, com una mena de "amic invisible", vas proposar que portéssim per intercanviar entre tots nosaltres. Jo, la veritat sigui dita, sempre he odiat aquestes cerimònies tribals. A més, no tenia ni idea sobre què us havia de regalar. Així que l'excusa de venir de lluny i no poder transportar molta carrega em va lliurar, momentàniament, d'aquell entrebanc. El problema és que veure com tothom començava a repartir petits presents als altres, inclòs jo, i no poder tornar-vos el detall corresponent, pel fet d'haver-me presentat amb les mans buides, fou, per dir-ho d'alguna manera, un moment incòmode. La idea que se'm va acudir per mirar de compensar aquell greuge fou genial però, com m'ha passat tantes vegades, em va fer sentir encara més rebutjat i incomprès del que m'he sentit al llarg de la meva vida sense necessitat d'accions extraordinàries com aquesta. 

La qüestió és que setmanes després d'haver tornat del viatge, encara amb l'entusiasme ben present per aquella trobada no divertida ni excepcional però sí emotiva, veient que s'acostava el dia de San Jordi vaig decidir enviar-vos, individualment per a cadascú de vosaltres, un llibre d'un autor mallorquí. Uns regals ben simbòlics (la festa del llibre), personals (un títol relacionat amb la persona a qui anava adreçat) i originals (ningú havia regalat un llibre el dia de la trobada). Així que el mateix 23 d'abril vaig agafar el cotxe, vaig recórrer vint-i-cinc quilòmetres fins a la fira de Sant Jordi més propera i vaig comprar vuit llibres escrits per gent d'aquí. Després de comprar també paper per embolicar-los, vaig tornar a casa meva per preparar cada paquet i els vaig enviar, un per un, per correu certificat. Crec que no exagero gens ni mica si dic que aquella maniobra em va costar més que el trajecte d'anada i tornada a Girona del mes anterior. Però no em va saber greu, vosaltres us n'havíeu recordat de mi a l'hora de convidar-me a la festa i m'havíeu tractat molt bé malgrat que els regals, val a dir-ho, havien estat unes simples llaminadures, o productes semblants, més pròpies d'una festa infantil d'aniversari. De fet, més enllà d'aquestes llepolies que segurament vaig acabant cruspint-me'n, no recordo quins altres obsequis vaig rebre aquell dia. Sigui com sigui, a partir de l'endemà de fer l'enviament postal vaig obsessionar-me amb el telèfon i el correu electrònic, esperant la vostra reacció. Perquè jo, no oblidem-ho, en aquella època encara volia destacar entre els altres i provocar respostes favorables que retroalimentessin la meva autoestima. La primera en reaccionar va ser la Montse, esplèndida, sincera, simpàtica i riallera, que em va trucar per agrair-me el llibre. Ho va fer, vaig entendre, en nom seu i del Josep Maria. A continuació, el Carli em va escriure un correu electrònic explicant la situació molt en el seu estil. Una cosa així com «obro la porta i em trobo amb un paquet amb un llibre teu. Què bé, moltes gràcies». Aquestes dues respostes em van alegrar molt. Em vaig sentir reconegut, apreciat i, per sobre de tot, atès que compensava la manca de regals el dia de la trobada, que tornava a formar part del grup, la meva dèria personal. Del Juli i el Xavi no esperava cap trucada perquè no hi havia tanta confiança entre nosaltres. De l'Arturo potser tampoc, pel mateix motiu, tot i que d'ell sí m'hagués agradat rebre un correu electrònic o un missatge al mòbil. Però de vosaltres dues, Anna i Dolo, ingenu de mi, m'ho esperava tot. Van passar dos dies, tres, una setmana, un mes i... res. Disset anys després encara espero, –bé, de fet ja fa molt de temps que no, que no m'espero res de ningú– una mostra d'afecte i gratitud per part vostra, un signe del mateix interès i ànsia que vàreu manifestar el 15 de febrer del 2001 quan em vàreu trucar a casa meva per convidar-me a la trobada.  

D'aquell cap de setmana he volgut esborrar de la meva ment alguns altres moments que tinc catalogats com a incòmodes. Per exemple, quan a la matinada del dissabte vàrem anar a una discoteca del poble i jo em vaig quedar fora, sol, esperant que sortíssiu, cridant la vostra atenció de forma molt patètica, ara me n'adono, per fer-vos entendre que anar de copes en un local tancat i sorollós com aquell no era el que "tocava" fer aquella nit, no era el que m'esperava de vosaltres en un retrobament entre ex-companys de facultat. Un nou fracàs més, un altre de ridícul i descoratjador, en el meu historial de relacions personals.

Un altre moment –no ridícul, potser, però sí d'aquells que fan que ens demanem, una i mil vegades, «per què vaig actuar així»– és quan la Dolo, a l'endemà de la nostra arribada a l'apartament, després d'haver anat tots junts a la platja, va entrar a la cambra de bany mentre jo em dutxava i va fer-me una foto. Desconec, Dolo, si em vas veure despullat –el meu penis, vull dir–, perquè quan vaig sentir el renou del pany, a través de la mampara de la banyera, vaig girar-me tot d'una cent-vuitanta graus cap a la paret enrajolada, deixant-te a la vista el meu cul, mig envelat per l'envà translúcid que ens va separar durant els tres o quatre segons que va durar l'escena. La fotografia que guardo, juntament amb les altres que vas fer al llarg d'aquells dos dies, i que em vas enviar per correu unes setmanes més tard, sobreviu com a testimoni mut del nostre secret. Sempre m'he demanat què hagués succeït si enlloc de girar-me púdicament per amagar-te la meva nuesa, hagués romàs palplantat en la mateixa posició amb l'aigua regalimant-me des del cap fins als peus, mostrant-te el meu cos sense cap vergonya. I si, en un arravatament eròtic impensable en aquell moment de la meva vida, hagués gosat obrir la porta corredissa i convidar-te a observar-me de més a prop, a tocar-me, i a entrar amb mi dins la banyera. És ben curiós però el dia anterior, durant la disbauxa que vam organitzar a l'apartament en tornar de la discoteca, algú et va fer una foto, probablement l'Anna, amb el teu cul en pompa deixant entreveure, per sota de les teves calcetes, la forma de la teva vulva. Aquestes imatges, la del teu esplèndid sexe, i l'escena de la dutxa, m'han acompanyat al llarg de tots aquests anys i m'han permès imaginar escenes lúbriques entre tots dos que guardo en el bagul dels pensaments prohibits.      

Després d'uns quants correus electrònics col·lectius, va arribar el silenci i la (sento repetir-me amb aquesta paraula) decepció. Entre l'1 i el 4 de novembre d'aquell mateix any vaig organitzar un viatge cicloturista en solitari pel Montseny, amb la meva bicicleta de carretera i el suport logístic del meu cotxe. Instal·lat en un cèntric hotel de Vic, i il·lusionat amb la possibilitat de tornar-nos a trobar de nou, com vuit mesos enrere, us vaig comunicar els meus plans. Només el Carli en va respondre i es va presentar en el meu hotel, al capvespre del primer dia d'estada a la ciutat, per sopar junts. Venia amb la intenció de fer-hi nit però quan va veure la situació, decebut com jo, se'n va tornar cap a casa seva. La sortida de dia 2 de novembre fou la més maca des d'un punt de vista paisatgístic. Partint de Manlleu, travessava Collsacabra i la Collada de Bracons fins arribar a Olot. El dia anterior et vaig escriure un missatge al mòbil, Anna, comunicant-te que passaria pel teu poble. Em feia molta il·lusió veure't i retrobar-nos fent allò que més m'agradava en aquella època: ciclisme. No vaig obtenir cap resposta. Al dia següent, mentre deixava aparcat el meu cotxe a un carrer de Manlleu, vaig repetir l'operació i, unes hores més tard, aturat amb la meva bici a una plaça d'Olot, et vaig trucar. No em vas agafar el telèfon ni em vas tornar la telefonada. Tan insuportable era jo com a persona? O és que rebre a un amic al teu poble no entrava dins la teva lògica provinciana? Recordo que vaig tornar cap a l'hotel absolutament perplex, sense entendre el funcionament de les persones, un fet que als trenta-un anys començava a resultar preocupant. Aquells quatre dies meravellosos van finalitzar sense cap més visita que la que em va fer el Carli el primer dia, desconcertat com jo, i vaig tornar a la meva rutina. Desprès d'allò, evidentment, es va tallar la comunicació entre nosaltres per sempre més.

Les fotografies que al llarg del temps, com ja he dit, he trobat a internet d'alguns de vosaltres no són gaire nombroses. He de reconèixer que les vaig cercar més per morbo i curiositat que amb cap altra intenció. Van ser només unes quantes del Carli a Anglaterra, on viu emigrat des de fa molts anys, de l'Anna amb els seus alumnes i del matrimoni Ramírez-Guillamon amb els seus fills, fent esport i excursions. Val a dir que darrerament tothom va més en compte amb les fotos que publica a les xarxes socials i que per aquest motiu no hi són totes les que eren fa uns quants anys.

Sigui com sigui, aquella trobada i els anys que vam compartir a la universitat em semblen ara tan llunyans i perduts en el temps que les vostres expressions facials i les escenes que protagonitzàrem junts han quedat congelades a la meva ment formant una mena de col·lecció desordenada de fotogrames d'una pel·lícula vista a la infantesa i perduda per sempre, en la que tot allò que era magnífic s'idealitza i el que era negatiu es destrueix. No us he oblidat ni us oblidaré mai. Sé que no ens tornarem a veure mai més perquè res ens uneix, si és que mai va haver res que ens unís. Us demano disculpes per les meves sortides de to, per no haver estat sempre a l'altura de les circumstàncies, alhora que jo us perdono per la vostra indiferència cruel i intolerable.

Fins sempre, amigues!

V.