"Sea of Love" (1989)

Estimada Montse,

Acabo de veure a la televisió "Sea of Love", la pel·lícula dirigida per Harold Becker l'any 1989 i protagonitzada per Al Pacino i Ellen Barkin. Segurament ja no te'n recordes però tu i jo la vam veure junts al Cinema Urgell de Barcelona ara fa prop de vint-i-vuit anys, més o menys a finals de gener o començaments de febrer de 1990 –ho sé perquè tinc anotat que la data d'estrena oficial fou el divendres 19 de gener–. No recordo què vam fer aquell dia, abans d'entrar a la sala on es projectava el film. El més segur és que al migdia t'acompanyés fins a Sant Cugat com feia sovint després d'haver assistit a les nostres classes a la Universitat Autònoma i que, més tard, al capvespre, et passés a recollir per casa teva amb aquell Citroën AX atrotinat que molt generosament em deixava la meva cosina. Tu vas ser la primera noia a qui vaig convidar al cinema, per això no me n'he oblidat d'aquesta pel·lícula que, a la meva ment, ha quedat lligada per sempre més a la teva imatge i al local emblemàtic on la vam veure, un cinema tancat i barrat definitivament ara fa més de quatre anys. Durant les dues hores que vam estar asseguts en els seients de l'Urgell no vaig gosar passar el meu braç per la teva espatlla, ni donar-te la mà ni fer-te cap petó. La vam veure com dos bons amics, tot i que tu m'agradaves molt i volia que la nostra amistat anés a més. Val a dir que, després allò, em va costar unes quantes setmanes aconseguir-ho. Jo desitjava ser el teu Al Pacino, un tipus dur que et seduiria i es quedaria amb tu la resta de les nostres vides, malgrat que no et semblaves gens a l'Ellen Barkin ni t'imaginava en el llit fent l'amor com un animal salvatge. Perquè de sexe, tot sigui dit, en aquella època en sabia ben poc. Tanmateix, em feia il·lusions de què, algun dia, et veuria tan atractiva i enlluernadora com l'Ellen.

Després de la pel·lícula et vaig acompanyar de nou a Sant Cugat, conduint de nit per la carretera de la Rabassada a través de la serra de Collserola. Crec recordar que després de deixar-te davant la porta de l'edifici on t'allotjaves durant el curs, en arrencar el cotxe bruscament vaig fer una derrapada que va despertar a la teva cosina –això m'ho digueres a l'endemà–. Entre cosins es movien les nostres vides durant el segon any de carrera.

De tornada a Barcelona em sentia molt orgullós d'haver acomplit el ritual de la primera cita per anar al cinema. Em veia a mi mateix més home, més normal dins del meu grup d'iguals. Tenia la sensació de què havia grimpat cap a un estadi social superior.

Una vegada a la ciutat, suposo que vaig acabar aparcant, com sempre, amb moltes dificultats, fent voltes i més voltes pels carrers que circumden el Mercat de Galvany. Era un miracle aconseguir aparcament en aquell barri. Després vaig entrar sigil·losament en el pis de la meva cosina, on devia estar dormint a la seva habitació, si no és que havia sortit amb algun dels seus amants ocasionals.

Aquella nit suposo que vaig somiar que a la vida tot s'acabava sempre com a "Sea of Love", amb el noi emportant-se a la noia i la justícia sortint victoriosa enfront del Mal absolut. Després he sabut que no és així.

La nostra relació va durar fins a l'estiu de 1990. L'any següent vas abandonar els estudis. No ens hem tornat a veure mai més.

Tot desitjant que siguis feliç, m'acomiado amb afecte.

V.

Maig de 2017