Alaró, agost de 2003
Estimada Remei,
Han passat gairebé catorze anys des de la darrera vegada que vam estar junts. Físicament junts, vull dir. Va ser al sofà de casa teva, una tarda d'un mes de gener fosc i trist. Vam començar a fer l'amor de forma apassionada, et recordo fregant amb fruïció el teu pubis contra el meu, per sobre dels nostres pantalons. Abans que ens traguérem la roba tu te'n vas fer enrere, amb llàgrimes als ulls, perquè ja tenies decidit tallar amb mi. Llavors vaig marxar del teu pis, per no tornar-hi mai més. Ara fa també molts anys que no coincidim a la feina com abans, quan ens saludàvem amb correcció mentre ens creuàvem accidentalment per algun passadís d'aquell vell edifici. Suposo que vas demanar trasllat a un altre lloc. La vida segueix.
Aquesta fotografia, recuperada fa uns dies d'una capsa metàl·lica de galetes que tenia amagada dins d'un calaix, no em porta bons records. Podria dir que sí, que em provoca nostàlgia, però no seria veritat. Somiava amb compartir amb tu un grup d'amics en comú, una rutina diària, un amor sincer, però tot va ser una fantasia. La foto és del mes d'agost de 2003, al restaurant que hi ha al costat del Castell d'Alaró. Jo portava la camisa llampant que m'havies regalat mesos enrere. Els amics que ens acompanyaven aquella nit vivien en el seu món propi i esquizofrènic, aïllats de la resta, mentre que tu i jo pertanyíem a planetes diferents –aquesta frase, de fet, era teva–. No érem un grup de quatre, sinó dues parelles o, potser millor, individus dispersos mirant de suportar-nos els uns als altres. Sopàrem corder, un plat pel qual era famós aquest establiment que no sé si encara existeix. Més tard, després de prendre una copa en un bar del poble, tu i jo tornàrem cap a casa teva en el meu flamant cotxe nou, estrenat tot just un mes abans. Suposo que vam acabar follant com sempre, de forma desganada, fingint els nostres respectius orgasmes. Un clau a la nit, abans de dormir, i un altre al matí. Per què no t'agradava dormir despullada al meu costat?
La d'Alaró havia de ser una vetllada màgica, plena de complicitats i emocions, però va resultar una experiència convencional, avorrida i decebedora. Com gairebé tot el que vaig compartir amb tu.
Fa un parell d'anys vaig trobar-me casualment a Sebastiana caminant pel meu carrer. Em va saludar amb una normalitat estranya, com si ens haguéssim vist a diari des d'aquell sopar. Era evident que seguia en el seu món propi. Em va dir que Michele travessava una mala ratxa psicològica i que ella, per la seva banda, patia problemes digestius. Però continuaven vivint junts, depenent l'un de l'altre d'una forma malaltissa. No vam parlar de tu ni d'aquells temps de suposada complicitat. Després d'intercanviar números de telèfon, ens vam acomiadar. No he sabut res més d'ella.
Espero que aquesta foto et recordi els temps en què érem joves, guapos i lliures. Perquè si una cosa sabem del cert és que aquests temps no tornen mai.
Amb afecte,
V.
Aquesta fotografia, recuperada fa uns dies d'una capsa metàl·lica de galetes que tenia amagada dins d'un calaix, no em porta bons records. Podria dir que sí, que em provoca nostàlgia, però no seria veritat. Somiava amb compartir amb tu un grup d'amics en comú, una rutina diària, un amor sincer, però tot va ser una fantasia. La foto és del mes d'agost de 2003, al restaurant que hi ha al costat del Castell d'Alaró. Jo portava la camisa llampant que m'havies regalat mesos enrere. Els amics que ens acompanyaven aquella nit vivien en el seu món propi i esquizofrènic, aïllats de la resta, mentre que tu i jo pertanyíem a planetes diferents –aquesta frase, de fet, era teva–. No érem un grup de quatre, sinó dues parelles o, potser millor, individus dispersos mirant de suportar-nos els uns als altres. Sopàrem corder, un plat pel qual era famós aquest establiment que no sé si encara existeix. Més tard, després de prendre una copa en un bar del poble, tu i jo tornàrem cap a casa teva en el meu flamant cotxe nou, estrenat tot just un mes abans. Suposo que vam acabar follant com sempre, de forma desganada, fingint els nostres respectius orgasmes. Un clau a la nit, abans de dormir, i un altre al matí. Per què no t'agradava dormir despullada al meu costat?
La d'Alaró havia de ser una vetllada màgica, plena de complicitats i emocions, però va resultar una experiència convencional, avorrida i decebedora. Com gairebé tot el que vaig compartir amb tu.
Fa un parell d'anys vaig trobar-me casualment a Sebastiana caminant pel meu carrer. Em va saludar amb una normalitat estranya, com si ens haguéssim vist a diari des d'aquell sopar. Era evident que seguia en el seu món propi. Em va dir que Michele travessava una mala ratxa psicològica i que ella, per la seva banda, patia problemes digestius. Però continuaven vivint junts, depenent l'un de l'altre d'una forma malaltissa. No vam parlar de tu ni d'aquells temps de suposada complicitat. Després d'intercanviar números de telèfon, ens vam acomiadar. No he sabut res més d'ella.
Espero que aquesta foto et recordi els temps en què érem joves, guapos i lliures. Perquè si una cosa sabem del cert és que aquests temps no tornen mai.
Amb afecte,
V.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada